Després de les sentències dictades pel Tribunal Constitucional que van anul·lar les normes fiscals forals dels territoris històrics del País Basc en el fet que sotmetien a tributació situacions d’inexistència d’increments de valor dels terrenys de naturalesa urbana, el Tribunal Constitucional es va pronunciar en sentència de 11 maig 2017 sobre la norma estatal, anul·lant l’article 107 de el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, però només en la mesura que grava conseqüències no reals, en contra del principi de capacitat econòmica (art. 31.1 CE).
Necessita el Constitucional que, tot i que es va qüestionar en el recurs l’article 107 LHL íntegrament, a l’ésser que la liquidació impugnada en el procés a quo deriva de la transmissió onerosa d’uns terrenys, l’objecte d’el recurs se cenyeix a aquestes operacions, quedant a l’marge altres supòsits com: constitució i transmissió usdefruit; constitució i transmissió de el dret de vol i dret a realitzar construcció sota terra; expropiacions forçoses.
Exposa el tribunal que tot i que l’objecte de l’impost és el «increment de valor» que poguessin haver experimentat els terrenys durant un interval de temps, el gravamen no es correspon necessàriament amb l’existència d’aquest increment, sinó que es reporta per la mera titularitat de el terreny durant un espai de temps. Només cal ser titular d’un terreny de naturalesa urbana perquè neixi l’obligació tributària. La quantificació es realitza de forma objectiva, mitjançant l’aplicació de paràmetres també objectius, obviant no només l’increment real sinó la mateixa existència de l’increment.
El fet que el naixement de l’obligació s’estableixi en ocasió de la transmissió d’un terreny, podria ser una condició necessària en la configuració de l’tribut, però, de cap manera, condició suficient d’un tribut l’objecte és el «increment de valor »d’un terreny. Quan no s’ha produït aquest increment de valor el terreny transmès, no s’ha originat el fet imposable i, la pretesa capacitat econòmica és irreal o fictícia, violant-amb això el principi de capacitat econòmica de l’article 31 CE.
La STC declara que els arts. 107.1, 107.2 a) i 110.4, tots ells de el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, (LHL) aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, són inconstitucionals i nuls, però únicament en la mesura que sotmeten a tributació situacions d’inexistència d’increments de valor.
Aquesta última matisació de la sentència ha estat, al seu torn objecte d’interpretació, en posteriors pronunciaments jurisdiccionals que han suscitat nova controvèrsia al voltant de la qüestió.
Entre elles Sentència de Tribunal Superior de Justícia de Madrid, de 19 de juliol de 2017
Entén el TSJM que en l’aplicació pràctica, a el tribut, de la doctrina de el TC apareixen situacions de conflicte que sorgeixen com a conseqüència d’aquesta expulsió parcial de l’ordenament dels articles 107.1, 107.2 a) i 110.4, de la LHL.
Argumenten que si les regles de determinació de la base imposable resulten errònies o inadequades, quan de la realitat de l’operació es posa de manifest un decrement patrimonial, suposa l’anterior que les esmentades regles no quantifiquen adequadament el fet imposable i, aquesta situació és traslladable a qualsevol quantificació de la base imposable. Es pot observar clarament en supòsits extrems com serien, dues situacions en què: i) increment patrimonial real -1 €; ii) increment patrimonial real + 1 €. A la pràctica serien dos supòsits idèntics, però en el primer la quota tributària seria zero, i en el segon el cent per cent de l’resultat de el càlcul, el que evidentment no sembla ser el pretès per la doctrina de l’Suprem.
El TSJM, en la sentència que comentem expressa aquesta mateixa idea de la manera següent:
“… la liquidació ha de ser anul·lada, quant girada en aplicació de preceptes expulsats de l’ordenament jurídic ex origini, el resultat no pot ser reexaminat ……… doncs implicaria continuar fent el que expressament el Tribunal Constitucional rebutja això és« deixar a l’arbitri de l’aplicador tant la determinació dels supòsits en què naixeria l’obligació tributària com l’elecció de la manera de dur a terme la determinació de l’eventual increment o decrement ‘; determinació que el Constitucional insisteix queda reservada a legislador; a què s’ha d’entendre dirigida l’aclariment de l’abast o significat de la inconstitucionalitat declarada, no a l’aplicador de el dret, que amb això hauria de trencar principis de seguretat jurídica i de reserva de llei en matèria tributària, que en definitiva han determinat la declaració de inconstitucionaIidad . »
La Sentència de l’Jutjat nº 2 de La Corunya, de 30 de juny de 2017 a voltant de l’acotament de la declaració de nul·litat dels preceptes de referència en la STS de 11 de maig de 2017, entén que no existeix tal acotament, doncs de les formes verbals triades en la redacció de la sentència es dedueix que els efectes de l’anul·lació operen en qualsevol dels supòsits. L’esmentat fallada és del següent tenor literal:
“Estimar la qüestió d’inconstitucionalitat núm. 4864-2016 i, en conseqüència, declarar que els arts. 107.1, 107.2 a) i 110.4, tots ells de el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, són inconstitucionals i nuls, però únicament en la mesura que sotmeten a tributació situacions d’inexistència d’increments de valor. “
Del que la Sentència de l’Jutjat 2 de La Corunya, interpreta:
“Però també és cert que d’haver pretès delimitar aquests efectes a un escenari de sentència interpretativa modulant els efectes per a alguns supòsits o per al futur la forma verbal triada no podria ser l’escollida« sotmeten »sinó en el primer dels casos sotmetin i en el segon dels casos un necessari condicional inclòs el primer dels casos però mai la forma verbal triada (…) “
La Sentència de l’Jutjat nº 1 de Santander de 14 de juny de 2017, alineant-se amb les doctrines abans exposades declara:
“…. és clar que el TC no ha dictat una sentència interpretativa…
… en els preceptes qüestionats, el seu pronunciament és clar, es declaren nuls i s’expulsen de l’ordenament jurídic … I a més declara aquesta inconstitucionalitat a l’entendre que no és possible la interpretació conforme que es venia fent, ja que ni els ajuntaments per via de gestió, ni el jutge en el procés poden decidir quan hi ha o no hi ha increment, en què consisteix i com s’acredita aquesta circumstància. És a dir; mentre no es dicti una nova Llei aquests preceptes estan expulsats i l’administració no pot liquidar el tribut, senzillament, perquè no tindrà cobertura legal per a això.
De tot l’anterior entenem que hi ha fundades raons jurídiques per a plantejar sol·licitud d’ingressos indeguts o recurs, sobre les liquidacions de l’impost sobre el IVTNU (plusvàlua municipal) no només en aquells supòsits en què no hi ha hagut un increment patrimonial real, sinó en qualsevol un altre en què hagi estat liquidat l’impost i es trobi encara en període de prescripció, i això per tal com, segons la recent doctrina de diferents tribunals de justícia, no hi ha regles certes per determinar quina ha de ser la base imposable de l’tribut a l’haver estat expulsat de l’ordenament aquells articles a través dels quals es configurava el seu càlcul.
