El mercat immobiliari actual a Barcelona viu una transformació constant marcada per la irrupció de nous models de negoci orientats a l’allotjament temporal de visitants. Aquesta realitat ha provocat que en el si de moltes comunitats de propietaris de la ciutat comtal sorgeixin debats intensos sobre la convivència, el desgast de les instal·lacions comunes i la tranquil·litat veïnal. Enfront del tradicional lloguer de llarga durada, concebut com una llar estable per a famílies o inquilins de llarga estada, el model turístic genera un tràfec constant de persones alienes a l’edifici que altera la dinàmica habitual de la finca. Per aquesta raó, cada vegada són més els veïns que s’organitzen per a analitzar si les normatives vigents permeten vetar aquest tipus d’activitats econòmiques dins dels seus edificis residencials.
El marc legal i la Llei de Propietat Horitzontal a Catalunya
Per a comprendre l’abast real de la capacitat que té una comunitat de propietaris a l’hora de restringir aquesta activitat en l’àmbit català, resulta indispensable acudir a la legislació vigent i, en particular, a les modificacions introduïdes en la Llei de Propietat Horitzontal, així com a la normativa urbanística autonòmica i municipal que regula els pisos turístics a Barcelona. Durant anys va existir un buit legal considerable que dificultava enormement l’adopció de mesures restrictives per part de les juntes de veïns. No obstant això, les successives reformes normatives han atorgat a les comunitats eines específiques per a regular l’ús dels habitatges integrats en edificis en règim de propietat horitzontal, equilibrant el dret a la propietat privada amb el dret a una convivència pacífica i ordenada.
La famosa majoria qualificada per a limitar o prohibir l'activitat
El punt clau que determina si una comunitat pot o no prohibir els pisos destinats a fins turístics radica en el quòrum necessari per a aprovar aquesta mesura en junta de propietaris. La legislació estatal i autonòmica aplicable estableix que els veïns, mitjançant un acord adoptat en junta per una majoria qualificada de tres cinquenes parts del total dels propietaris que al seu torn representin les tres cinquenes parts de les quotes de participació, poden acordar limitacions o condicions específiques per a l’exercici d’aquesta activitat econòmica. Aquest mateix percentatge és l’exigit per a la possible aprovació de mesures que suposin un increment en les despeses comunes de la comunitat derivats de l’ús dels serveis generals per part dels visitants temporals.
Diferències pràctiques entre la convivència residencial i la turística
Més enllà de les restriccions legals i dels percentatges de votació necessaris en les juntes, el conflicte principal entre tots dos models de lloguer a Barcelona resideix en el dia a dia de la comunitat. El lloguer de llarga durada fomenta la creació de vincles veïnals estables, el respecte mutu als horaris de descans i el manteniment responsable dels elements comuns de l’edifici. En contraposició, el lloguer turístic es caracteritza per una rotació massiva setmanal o fins i tot diària, la qual cosa sovint es tradueix en un major ús dels ascensors, acumulació inusual de residus en els contenidors comunitaris, sorolls en horaris nocturns i una sensació generalitzada de pèrdua de seguretat i privacitat entre els residents habituals que veuen alterat el seu entorn residencial.
